Valéncia: una fundació sense fonaments

Fuente/Font: agroicultura.com TEXTO EN CASTELLANO: https://agroicultura.com/general/valencia-una-fundacion-sin-fundamentos/

Declaracions d’un historiador heterodox, Miquel Martí, recollides per Fernando Bellón. Fotos F.B.

Miquel Martí y el periodista. Al fondo, l’Almodí, bajo cuyos cimientos descanse quizá una familia ibérica.Miquel Martí i el periodiste. Al fondo, l’Almodí, baix els fonaments del qual descanse potser una família ibèrica.

La ciutat de Valéncia pot acabar de complir 2150 anys, i pràcticament ningú ho ha celebrat. La tesis acceptada per casi tots és que la varen fundar els romans en l’any 138 a.C., i dona a entendre que abans d’eixa data les màrgens del riu Turia (fora com fora el seu nom llavors) eren un solar buit al costat d’una albufera poc saludable.

Esta tesis té els seus contradictores, molt pocs.

Un d’ells és Miquel Ramón Martí Matías, historiador i arqueòlec titulat per la Universitat de Valéncia, i especialista en materials de construcció d’época romana i medieval, és dir, en la datació i orige de les pedres i sellars en els que s’han anat construint edificis i monuments històrics. Miquel sosté que en el solar de Valéncia hi havia, a lo manco un sigle abans, un port indígena en tràfic comercial, un punt comercial indígena ibèric, i en una població flotant i sedentaria de mercaders romans, grecs i fenicis instalats en ells.

La pedra angular, la base de l’argument dels defensors de l’any 138 a.C, és un text de l’historiador romà Tito Livio. Per a que ningú tinga dubtes, les autoritats acadèmiques i municipals ho han reproduït en una làpida situada en el paviment de la Plaça de la Verge de Valéncia.

La frase lapidaria de Tito Livio

IUNIUS BRUTUS CONSUL IN HISPANIA IIS QUI SUB VIRIATHO MILITAVERANT AGROS ET OPPIDUM DEDIT QUOD VOCATUM EST VALENTIA. O lo que és lo mateix: “En el consulat de Iunius Brutus en Hispania, a els qui havien lluitat baix les órdens de Viriato, els varen donar un territori i una ciutat elevada, denominada Valéncia”.

La data a la que este text de Tito Livio fa referència és l’any 616 de la fundació de Roma, el 138 abans del naiximent de Crist.

L’argument de Miquel Martí és que es tracta d’una frase treta de context a la força, perque el llibre que la conté ha desaparegut i només queda l’índex. És, diu, com parlar del Quixot llegint els títuls dels capítuls, o els Evangelis llegint solament els encapçalaments. Pero sobretot, es recolza en les troballes arqueològiques excavades en els últims anys, que testimonien, sense lloc a dubtes que en diferents parts o barris de l’actual Valéncia va haver població indígena ibèrica abans que romana. Esta gent indígena vivia junt la Via Heraklea (despuix Via Augusta), que recorria la costa mediterrànea de Sur a Nort, com hui ho fa l’autopista A-7. Valéncia no va ser fundada en el 138, sosté Miquel Martí, ya existia, pero no en eixos monuments de pedra enormes tan típics dels romans. Jamai la varen fundar soldats veterans de Viriato, no queda ni un testimoni arqueològic d’això; i tampoc va ser un campament militar romà de veterans de guerres en Viriato. L’hipòtesis de Miquel, recolzada en proves arqueològiques, és que la colonisació romana de lo que anara llavors Valéncia es deu a l’introducció de colons itàlics procedents del sur d’aquella península en els poblats ya existents. Colons de dos classes, senyors i esclaus de la ciutat de Vibo-Valentia. Tot això, en el marc del final de la segona Guerra Púnica, que va supondre l’entrada de Roma en Hispania, la seua ocupació i l’explotació de les seues riquees naturals i humanes.

Baix lo que hui és catedral i basílica de Valéncia es trobava part de la Valentia de la Roma Republicana

Per a Miquel, Sagunt és la clau inicial i final d’esta “fundació”, en realitat ocupació i domini del solar ya habitat de Valéncia. Sagunt era una fortalea (un oppidum) indígena que Roma havia declarat amiga perque es trobava en la Via Heraklea, per on els eixèrcits púnics deurien passar si volien invadir Itàlia des del nort. La possibilitat era mínima, per absurda i costosa, pero Aníbal va considerar que era el millor camí per a enfrontar-se al seu archirrival. La possibilitat es va convertir en un fet imminent, i els saguntinos varen enviar una llegació a Roma en demanda d’ajuda militar. Roma es va cuidar d’enviar-la, perque necessitava una raó, un casus belli, i va deixar que Anibal arrasara Sagunt i es dirigira al nort. Havia començat la Segona Guerra Púnica. Per a nosatres era l’any 218 abans de Crist.

A continuació, Miquel Martí explica les seues raons contra la tesis de la fundació de Valéncia l’any 138 per veterans de l’eixèrcit lusità de Viriato.

Roma oculta les seues ambicions imperialistes

Roma va convertir a Sagunt en la Troya de l’época. I lo que no podien fer despuix de derrotar als cartaginesos era construir una ciutat romana sobre les cendres ibèriques fumejants saguntines, perque hauria evidenciat l’ocupació. Eren molt cuidadosos en la danyada sensibilitat ibèrica que tants beneficis els anava a donar en Hispania i deixaven que anaren ells els que els demanaren reconstruir-la. No haurien pogut fingir que varen entrar en Hispania només per a derrotar al mal de Aníbal, sino per a quedar-se i explotar les riquees agrícoles, mineres i humanes de la península. Aixina que resolen el dilema construint una ciutat nova al costat de la ciutat heròica, vinticinc quilómetros al sur. Els estudis geològics mostren que el Túria era més profunt, navegable i que la costa estava més prop de la ciutat de Valéncia

En époques antigues el Turia arrastrava menys detritus, i tenia la profunditat suficient com per a que barques planes aplegaren una miqueta dalt de la desembocadura. També s’han trobat a l’altura de les Torres de Serrans restants d’un port diminut, casi privat, d’época republicana romana, ya que el mateix riu més prop de la mar i la zona de la Malva-Rosa eren el port de Valéncia.

En la Valéncia que funden els romans existia un poblat íber, restants del com s’han trobat en el carrer Rualla de extramurs. Açò indica que la zona no era un erm despoblat on Roma decidix instalar als veterans de Viriato. Açò és una invenció, ni tan sols és un mit.

Els restants anteriors al 138 a.C, apareixen en casi cada excavació que es realisa en Valéncia en els nivells més antics. Hi ha més restants, pero o estan per trobar o ya han segut arrasats a lo llarc dels dos mil anys en els que Valéncia ha segut un solar urbà. Es veu o “es vol vore” en construccions indígenes ibèriques, restants romans. Ademés, els materials íbers són poc duradors, estaques, palafits, atobó (fanc sec al sol). Els indígenes no utilisaven la pedra tallada en les seues construccions urbanes.

Els arqueòlecs s’han confòs durant molt temps. Han trobat cabanyes de l’época fundacional, segons la seua formulació, i lo que han volgut explicar científicament és que són tendes de campanya romanes.

Yo sostinc que eixes cabanyes pertanyen a una época de consolidació poblacional ibèrica en lo que serà despuix ciutat romana, quan comencen a concentrar-se en la costa les rutes comercials. Estic parlant del sigle III a d Crist, quan Valéncia estava en la via Heraklea, després via Augustea.

Miquel Martí, l’historiador heterodox

Els poblats ibèrics de la Via Heraklea

Esta via Hercúlea o d’Hércules es remonta a la prehistòria, i l’utilisaven tots els pobles comerciants d’aquelles époques. Lo que yo defenc és que en l’actual solar de Valéncia hi ha hagut, des de la més remota antiguetat, tribus, famílies, persones vivint, en especial en la desembocadura del riu, que és a on aplegaven els productes de l’interior, en carreta i en barca, perque el riu tenia una miqueta més de profunditat. Es troben, i no ho dic yo, des dels anys 50 del sigle XX fragments ceràmics i molins de mà de l’edat del bronze en lo que hui en la ciutat de Valéncia. És dir, era un lloc habitat, com lo era la Cullera de l’Edat del Bronze, en la partix sur de l’Albufera, i atres poblats de l’interior valencià. Pero es vol creure que vénen pel riu (surant, potser) i es trenquen in situ. És ridícul. He ací un fet anecdòtic: es té catalogat, entre uns atres, un fragment de ceràmica grega importada, del sigle VI a.C, trobada en l’Almoina. Està ilustrada en figures negres de la més preciosa factura, representat a Atenea Promachos. Yo no dic que ací hi haguera un poblat grec, sino gent ibèrica que desijava consumir i esperava eixos productes en lo que despuix cridem ciutat de Valéncia, comerciant en fenicios, grecs i despuix romans. És cert que eixe fragment apareix en un nivell musulmà posterior; és normal, es removien sempre els nivells de terra inferior per a realisar noves construccions, a no ser que el rei taifa de Valéncia coleccionara ceràmica arcaica grega atenenca abans que els ilustrats del sigle XVIII.

Els edetans de Llíria i d’atres poblacions interiors trobaven en el solar actual de Valéncia un port franc on comerciar en els estrangers. En época ibèrica final comença a concentrar-se més gent i aumenta el comerç. Valéncia està plagada de ceràmiques del sigle III a.C, que els defensors de la fundació romana es volen portar a qualsevol preu al sigle II. En Valéncia sorgiria un port com el d’Empúries, pero de traces encara indígenes, no era una colónia grega.

També cal aclarir les coses a la gent, respecte a la ceràmica. Si trobes en eixes cabanyes antigues indígenes de Valéncia material que es classificaria com d’época romana republicana, ceràmica de procedència romana, no era perque hi havia romans ací, sino perque era ceràmica importada. Qué yo tinga un pot de Coca Coa en la nevera no significa que yo siga nortamericà. Si trobes cabanyes d’estaques, atobó i canya i al mateix temps ceràmica romana, no és perque hi havia romans vivint en eixes cabanyes. A açò cal afegir, que està apareixent durant anys en tots els llocs del caixco antic ceràmica ibèrica mesclada en ceràmica republicana romana.

Els restants trobats en el carrer Rualla de Valéncia han dinamitat l’estereotip de la fundació de Valéncia pels romans. Valéncia ya existia, en un atre nom, potser Tiris, això no puc assegurar-ho, encara que eixe nom ya ho posaven els historiadors antics valencians ans que els moderns els ridiculisaren.

Multitut de jaciments ibèrics

En les excavacions de Rualla s’han trobat estructures del sigle III a.d. Crist, i fins i tot del sigle IV, és dir, molt anteriors a la “fundació oficial” de Valéncia. Doscents anys abans ya hi havia persones ocupant habitacions, en ceràmica ibèrica.

Alguns argumenten que com el carrer Rualla està a l’atre costat del riu, extramurs de la Valéncia romana i les posteriors, no era Valéncia. Alguna cosa desmentit pel fet de que en el centre de Valéncia també s’ha trobat cantitat de ceràmica ibèrica, monedes i cabanyes anterior a la “fundació oficial”, els menuts assentaments que he mencionat abans, fins i tot restants de procedència grega, mes antics, per tant. .En El Saler s’han trobat naufragis molt anteriors a eixa falsa fundació del 138 a.C, i des de la mar entra ceràmica del sigle IV a.C. És dir, que ací hi havia molt tràfic comercial. El problema és que l’expansió urbana de Valéncia a lo llarc dels sigles ha destruït molts mes restants, moltes mes chafades en el centre que en la perifèria. Si el carrer Rualla estiguera en la plaça de la Reina, no quedaria res de l’época ibèrica. S’ha preservat gràcies a que es troba llunt del cor històric de la ciutat. No obstant, en la Almoina (museu en el cor de la ciutat vella, que conserva restants de la Roma Republicana) s’han trobat restants, menuts tesors enterrats, ceràmica, on es veu que el solar de Valéncia estava ocupat abans de la “fundació oficial”. Ningú pot negar estes evidències. Encara que hi ha qui s’atrevix a dir que eixos restants han vingut pel riu, arrastrats per la corrent, i que s’han depositat ací i allà.

Per als defensors de la “fundació oficial”, Valéncia abans dels romans era un solar tan buit com la superfície de la Lluna, segons es deduïx la seua interpretació de l’inscripció de la plaça de la Verge. Yo he publicat en Anglaterra en 2005 la tesis contrària (B.A.R, British Archeological Reports, “Una fundació de Valéncia, Antítesis de la Tesis”), i tres anys despuix els descobriments en el carrer *Rualla em donen la raó. Els que encara creuen que és el sol el que gira al voltant de la Terra, no volen que hi haguera gent abans del seu fals 138 a.C. en lo que és el seu centre històric, pero sí la va haver.

A l’altura del número 138 (és una coincidència irònica) del carrer Sagunt de Valéncia s’han trobat els carrils que deixaven les rodes dels carros en el sol, i són d’época ibèrica. Rodades junt a les quals es va trobar un tesoret de monedes ibèriques saguntines d’argent.

S’ha dessoterrat una necròpolis maravellosa en el carrer Quart (també en el centre urbà), en cantitat de restants de procedència grega. Apareixen hipogeus o tombes subterrànees en els que es veu que els habitants d’allí venien de la Magna Grècia, el sur d’Itàlia. La datació d’este jaciment pels “arqueòlecs oficials” és el sigle II a seques, sense entrar en precisió.

La versió oficial inapelable

La visió oficial, l’inapelable, perque si un alumne d’Història Antiga diu una atra cosa li suspenen, és que en l’any 138 a.C. uns soldats romans veterans vénen a un solar i construïxen un campament militar. Abans dien que eren soldats procedents de Lusitania, més o menys l’actual Extremadura, cregudes a Viriato, per a interpretar a la seua conveniència el text de Tito Livio. Pero en aparéixer la necròpolis del Carrer Quart els desmonta la tesis extremenya. Açò era un absurt. Primer, perque suponia portar persones de la costa atlàntica a la mediterrànea, un trasllat de cinccents o siscents quilómetros. I després perque en lloc de dispersar als teus enemics, els juntes, uns lluitadors salvages, en una nova ciutat i en un territori pròsper i civilisat, que queda a la seua mercé. És com omplir Nova York de talibans. Els arqueòlecs de Valéncia s’anaven a Numància en busca de l’esclavó perdut, i no trobaven res.

El problema és que jamai ha aparegut cap restant que evidencie o faça deduir l’existència de lusitanos en el solar de Valéncia. El descobriment del carrer de Quart va acabar en esta fantasia. Va ser un colp impossible d’ocultar, gràcies a que els arqueòlecs que varen treballar allí no anaven buscant alguna cosa establit, no anaven en la lliçó depresa, sabent de bestreta lo que anaven a trobar. Açò va provocar un cisma no públic en l’arqueologia valenciana en 1998.

Eixa necròpolis mostra que les persones es llevaven la suor en una “strigilis”, una sofisticació grega que procedix d’Itàlia, de la Magna Grècia. Açò obliga als “oficialistes” a reformar la seua hipòtesis. Ara ya no són salvages lusitans, sino soldats romans prejubilats, que ho han passat molt mal i necessiten descans i un premi, els que s’instalen en Valéncia, en la costa, com si es retiraren a Benidorm.

Hi ha alguna cosa que yo admire dels dogmàtics del 138 a.C, la seua capacitat d’adaptació. Al principi, es varen quedar en shock, pero despuix varen apuntar no a Numància en l’Extremadura calorosa, humil i en chicharres ,sino a Pompeya. Fa dos anys varen organisar una exposició en el Museu de Prehistòria de Valéncia oferint imàgens d’arqueòlecs valencians excavant en la Casa d’Ariadna una de les més luxoses de Pompeya. Allí estaven, descobrint que els primers valencians de Valéncia eren Pompeyanos…o això és lo que venen ara. És una ironia, ya que Ariadna donà el capdell a Teseo per a que poguera eixir del llaberint. I en això seguixen, enrollant el capdell del seu propi llaberint i en el Minotaure que porta porta a fòc marcat l’any 138 a.C.

Algun historiador clàssic com Escolano parla de Tyris, a voltes situada en Ribarroja. Pegaven tirs a l’aire, pero no eren uns ignorants. Els que els han succeït, alumnes mediocres en el món acadèmic valencià de l’Espanya Democràtica, s’han vist en una increible pujada de la seua caché, a l’estil directiu de Bankia abans del seu infortuni. Gràcies al buit de poder en moltes institucions de nova creació, o en gent a punt de jubilar-se en eixa Espanya de la Transició, acompanyats de polítics semianalfabets, de dretes i esquerres. S’han apropiat d’institucions en necessitat de publicar, i s’han valgut de becaris desesperats, servils i útils, que no pensaven més allà de la prima llínea roja traçada per sacrosants autoritats dogmàtiques, que ara ya no porten hàbits, sino mals hàbits, vaquers i van de guais. Yo ho he experimentat. Els caps dissenyaven una doctrina per a l’investigació, i d’ahí no et podies eixir. Lo primer que fan és interpretar fòra de context la famosa frase de Tito Livio, la convertixen en paraula de Deu, en Taules de la Llei. A partir dels anys 80, els llibres d’arqueologia dicten que la fundació de Valéncia és l’any 138 a.C. La tesis es convertix en un mantra que apareix en totes les publicacions, les acadèmiques, els llibres escolars, assamblees, congressos, fullets turístics… És el dogma.

Atres historiadors grecolatins ignorats

Les bombes que posen en qüestió esta impostura són els descobriments del carrer de Quart i el jaciment del carrer Rualla.

Lo que yo he fet és trobar el nexe d’unió en estos desmentits. Em vaig posar a llegir el llibre de Tito Livio, del com l’orde acadèmic establit trau de context la frase en la que recolza la seua tesis de la “fundació oficial”. Una tesis monumental d’Albert Ribera, arqueòlec municipal, calificada en sobreixent per l’Universitat, i construïda sobre eixes frases famoses, tretes del context.

La meua llectura de Tito Livio em va portar a deduir que eixa tesis adolia d’una falta de rigor espectacular, que el discurs estava mal construït, era impropi d’un científic, i lo pijor, tots els demés li varen creure… En relació en açò, valga una anècdota localisada en Barcelona, quan vaig presentar lo que més alvance es transformarà en la meua tesis. En eixe moment, una altíssima responsable en l’arqueologia que havia estat en el jurat de la tesis d’Albert Ribera, alguna cosa que yo desconeixia,em va dir que eliminara la part de la fundació, en l’excusa que havia eixit una nova llei que reduïa el número de fulls en l’elaboració de la tesis. Yo no li vaig creure, i li’l vaig transmetre molt diplomàticament, i sense voler es va obrir una brecha irreparable, ya que quan vaig apretar una miqueta més, em va dir que si no volia ser senyalat “en el món de l’arqueologia on tots nos coneixem” que no entrara en eixe assunt “encara que yo fòra o aplegara a ser un primer espasa.” Em vaig topar sense regrés arrere en alguna cosa semblat a la màfia,o casi millor en un ambient que calificaria de incestuós, esterilisant i castrant, vestit falsament en el net trage de la ciència i l’investigació que cobrix molta podrimenta que també existix en la banca o la política, no hi ha morts físicament pero sí intelectuals. Yo em sent com un contable d’un banc nacionalisat que fa anys que sabia que els seus alts directius eren en gran partix una drecera d’inútils colocats a dit (per mà d’esquerres i dretes) i ara veu que tot cau i ix llum.

De tornada al tema, açò és lo que diu Tito Livio en el seu llibre, que ademés coneixem incomplet: Viriato era un cabrer o pastor, en atres paraules, un pobre desgraciat, i la seua terra l’anaven a conquistar en quatre dies els romans. La sorpresa és que el cabrer coneixia pam a pam el terreny i va aplegar a acorralar a les legions, a les que perdona la vida, comportant-se no com el salvage sanguinari que els romans esperaven trobar, sino com un ser humà en inteligència i bons sentiments. Viriato va cercar als romans contra unes montanyes i els va dir que si deixaven allí les armes i es tornaven a casa, els perdonava la vida. Açò no ho diu només Tito Livio, que no va viure en l’época dels fets (59 a.C- 17 d.C.), i consultava els archius del temple de Mart en Roma; ell, de Viriato només fa una menció. Pero dos autors distints del seu mateix temps, donen més detalls que ell, de qui es conserven fragments desordenats d’este conflicte. Són Apiano Alejandrino i Diodoro Sículo, historiadors de gran rigor ,i no tan parcials a l’hora de valorar als romans.

Regal del Senat Romà a Viriato

La reacció del Senat en conéixer els gests de Viriato és concedir-li el títul de “Amic de Roma”. Este títul va acompanyat d’un “regal”. El regal és la ciutat més important d’eixa zona, Arsa, en el seu territori circumdant. Quatre jaciments d’Extremadura es disputen la titularitat de Arsa; el més qualificat és un de pròxim a Zalamea, en Badajoz, dins de la Turdetania celta.

En el text de Tito Livio que servix de base als oficialistes es diu “agros et oppidum dedit”. A els que lluitaven en Viriato els donen un oppidum, una plaça fortificada, i els seus camps. Un oppidum no és una civitas. La civitas pot estar en un pla. El oppidum està en un alt i fortificat. Estem parlant d’un recint celta, d’els que hi ha en Extremadura. En Valéncia lo que hi ha és una planura immensa, entorn a una enorme albufera. Més al nort, Sagunt és un oppidum.

¿Per qué li crida Tito Livio “Valéncia”, “quod vocatum est Valentia”?

Els romans no s’adaptaven a les llengües indígenes, aixina que lo que fan és traduir al llatí els térmens geogràfics o lo que els interessa. Valor, força, és Ars, que en llatí és Valentia (Valentia). Alguns parlen de Valéncia d’Alcántara, en Càceres. La Valéncia d’Alcántara no té res a vore en esta història, allí no hi ha cap inscripció d’época romana, és una població migeval.

Lo que succeïx despuix és que, Caepius, el general romà en Lusitania, se sent molt de mala gana en l’actitut de Roma cap a Viriato, que els havia derrotat. Envia cartes a Roma queixant-se, denunciant la genoflexió de Roma davant un pastor de cabres, i advertint que és un mal precedent per a la ciutat triumfadora, perque atres indígenes es poden sublevar animats per l’èxit de Viriato. Estes pressions tenen el seu efecte i Roma li declara enemic. Viriato conseguix escapar-se dels romans, fins que al final és assessinat a traïció per la seua pròpia gent, gavinetejat en el coll mentres dormia, que ho feya vestit en la cuiraça.

La frase famosa “Junius Brutus consul in Hispania” no és més que la datació dels successos, no significa que eixe Junius Brutus fòra a Valéncia i la fundara oficialment. Els romans dataven els acontenyiments pels noms dels cònsuls que governaven cada any. Lo que diuen, puix, és que “en el temps en que governava el cònsul Junius Brutus en Espanya…” Per un atre costat, el cònsul Junius Brutus mai s’enfronta directament a Viriato, no es coneixien, mai varen coincidir. És com atribuir a Carlos V la seua presència en Amèrica, si es diu en una crònica que en el seu regne es va conquistar el Perú.

Podríem traduir pròpiament el text famós d’esta manera: “En l’época en la que Julius Brutus governava en Espanya, va donar als soldats de Viriato una ciutat fortificada i uns camps, que es diuen Valéncia.” Res a vore en la València mediterrànea, on jamai han aparegut restants relacionats en lusitans o la Lusitània.

Tot lo que han construït estos acadèmics és una falla valenciana, i se’ls ha cremat davant la troballa dels restants del carrer Quart i el carrer Rualla, i en la llectura en un poquiu de rigor del seu Tito Livio.

A l’esquerra, denari d’argent falcat en Roma. A la dreta, moneda falcada en Valéncia, en la mateixa cornucòpia i fulmen.

L’orige de l’hipòtesis de Miquel Martí

Quan vaig acabar la meua carrera em vaig anar a Barcelona, per a especialisar-me en materials de construcció . A la veta d’un any de, em varen recomanar que fòra en una beca Erasmus a Toulouse a ampliar estos coneiximents, en dos especialistes en el tema del marbre. Allí va ser on, en una excelent encara que avorrida classe de numismàtica, el professor proyecta en la pantalla unes monedes que diu que eren de Hipponion. El professor afig, “esta ciutat hui es diu Vibo Valentia”. En escoltar esta última paraula, vaig donar un bot. En l’habitació de la residència, em vaig posar a mirar les fotocòpies de les monedes, casi totes del gabinet numismàtic de Suècia. Allí descobrixc la cornucòpia, que yo coneixia per les monedes valencià-romanes d’Espanya. Al sendemà em vaig anar a la biblioteca i em vaig posar a buscar tot lo que s’haguera escrit en l’antiguetat sobre eixa ciutat de Hipponion o Vibo Valentia. La meua llínea d’investigació era averiguar per qué hi ha una ciutat en el sur d’Itàlia el nom del qual coincidix en el de la meua ciutat, i per qué la simbologia de les monedes de les dos ciutats també coincidix.

A la dreta, denari d’argent falcat en Roma. A la dreta, moneda falcada en Valéncia. Tamé compartixen l’iconografia.

Hipponion era una colónia grega fundada per una atra colónia grega de nom Locri Epithemois en el sigle VIII abans de Crist, abdós en la Magna Grècia, hui el sur d’Itàlia.

Sigles despuix, quan Aníbal invadix Itàlia des dels Alps en els seus elefants i alvança per la península, eixa ciutat de Hipponion li secunda, és de la poques ciutats italianes (no romanes) que es posa del costat púnic. En realitat Aníbal es recolza en la vella enemistat de les ciutats de la Magna Grècia en Roma, i els promet de tot a canvi de la seua aliança. Cal tindre en conte que Sicília era cartaginesa fins a la primera Guerra Púnica, quan va passar a mans romanes. I les relacions de les colónies gregues en els púnicos eren millors que en els romans. De fet, Hipponion havia segut invadida abans per gents d’una tribu samnita, enemiga de Roma, i li varen canviar de nom, el nou va ser Vibo; aixina que trobem en este fet més raons per a entendre l’enemistat.

Aníbal comet l’error de deixar la ciutat de Roma intacta, podent haver entrat en ella. Es llimita a saquejar camps i facendes romanes. Pero molt territori hostil a Roma va ser respectat per Aníbal per a garantisar la seua aliança en els cartagineses. Són ciutats i terres que posteriorment seran considerades traïdores per Roma.

Hi ha una atra ciutat grega cridada Turioi o Thuria que es va mantindre fidel a Roma i es va opondre a Aníbal.

Despuix de l’expulsió de Aníbal va aplegar Quintus Máximus Fabius Cunctator a impondre l’orde romà en la Magna Grècia. Les ciutats traïdores a Roma eren saquejades, els hòmens passats a gavinet i les dònes i els chiquets venuts com a esclaus. En Hipponion va fer lo mateix, encara que va perdonar la vida a alguns hòmens, condenant-los a ser bufons el restant de les seues vides, per a humiliar-los.

Yo he visitat eixa regió italiana i les seues excavacions. I he vist jaciments on s’han trobat ossos de cavalls i persones, tots regirats, d’on es deduïx que l’entrada romana en Vibo o Hipponion va deure ser a sanc i fòc. Els romans abandonen esta ciutat saquejada i cremada, i construïxen una atra molt prop a la que criden Valentia. D’ahí ViboValentia, la ciutat greco-samnita arruïnada, i al seu costat una ciutat romana en molt bones perspectives de desenroll. Açò es produïx entre el 198-197 abans de Crist, recent firmada la pau que humilia a Cartago.

Antiga relació Magna Grècia-Valéncia

Per un atre costat, existix la ciutat de Turios, Thuria o Thurium, fundada per orde del mateix Pericles en el sigle V abans de Crist, sobre el solar de l’antiga i arrasada Sibaris. El nom de Turios es deu a un manantial cridat aixina. Esta ciutat també es va resistir a Aníbal, que la va saquejar.

Yo sostinc que la Valentia de la Magna Grècia és la mare de la València espanyola. I també que el riu Turia espanyol rep el seu nom de la ciutat de Turia o Turios de la mateixa zona del sur d’Itàlia.

Em recolze en el fet documentat de que despuix de la derrota de Aníbal, els romans comencen a instalar-se (a conquistar) Hispania. I ho fan repoblant-la en els seus. Es tracta de #colon o pobladors de la major confiança dels romans, persones seleccionades. I com he dit al principi, una manera de tirar els fonaments romans és establir-se prop de Sagunt, per a no ofendre als íberos saguntins, héroes i víctimes dels cartaginesos..

El solar apropiat és la present Valéncia, un lloc ocupat des d’antic per íbers, un menut port comercial, un pròsper mercat en la ruta Heraklea o Hercúlea. És de supondre que tindria un home, potser Tyris. Pero fora el que fòra, pronte es convertirà en Valentia.

Deduïxc de les troballes ceràmiques que l’antiga ciutat de Hipponion ya comerciava abans de la seua destrucció en la nostra ciutat sense nom, i que els grecs antics coneixien be esta zona. La meua hipòtesis és que Roma construïx la Valentia hispànica en dos tipos de població, els senyors i els esclaus. Els primers, procedixen de la Valentia italiana i de Turios, els segons, de la destruïda Hipponion-Vibo. En les tombes del carrer de Quart trobes persones molt ben alimentada, pero també persones desnutrides i malaltes. Per a mi són els restants de la guerra púnica traslladats ací poc despuix d’iniciat el sigle II (la década de 190), en una colonisació pareguda a la dels presos comuns anglesos o “convicts” enviats a Austràlia en el sigle XVIII. D’esta manera, la guerra “mundial” iniciada en Sagunt es cancela prop de Sagunt.

El testimoni de les monedes

El fonament d’esta hipòtesis meua ho trobe en les monedes. En la ciutat italiana de Turia hi ha unes monedes falcades la simbologia de les quals era indescifrable. Les sigles CLQ i LCQ que apareixen en eixes monedes són les mateixes que en les monedes de la Valentia hispànica. Lo curiós és que en les monedes valencianes els noms apareixen complets (Lucianos, Corani), és dir que els mateixos cuestores (autoritats en el poder de falcar monedes) que havien falcat moneda en Turia varen vindre a Valéncia, eren colon, i varen fer lo mateix falcar moneda.

La cornucopia i els rajos o “fulmen” apareixen en les monedes de Hipponion ya en el sigle V a.C. Per això, quan Quintus Fabius Cunctator la conquista, s’apropia de la simbologia, i la convertix en “armes nobiliarias” familiars.

La moneda gran està falcada en el sigle II a.C. en la ciutat de Valéncia. La menuda també és del sigle II a.C,. més antiga, pero falcada en Roma per un dels cònsuls encarregats de la ciutat en aquella época, autorisats per a fer-ho, encara que este privilegi era privat, no públic.

Era un sistema que recorda a la màfia de hui que, com pot vore’s, té antigues raïls en Itàlia. Les famílies més poderoses dirigien la ciutat, i cada patrici que governava tenia el privilegi de falcar moneda en nom de la seua família; i ho feyen mostrant lo que hui consideraríem les seues armes nobiliaries, els seus símbols. Esta moneda d’argent és un denari, de Quintus Maximus, descendent d’un atre Quintus Maximus, el famós Favius Cunctator, que va derrotar i va expulsar a Aníbal d’Itàlia en la Segona Guerra Púnica, desenrollada entre el final del sigle III a d C i l’inici de l’II, quan ell ya tenia 83 anys.

El simbolisme d’abdós monedes coincidix, és idèntic. En l’anvers està la cara de la deesa Roma en caixco, i en el revers està la Cornucòpia, la banya de l’abundància i els Fulmen, els rajos de Júpiter.

No és una coincidència casual, açò és inconcebible, té que haver una relació entre abdós monedes. L’explicació que yo deduïxc és el protagonisme de la família de Quintus Maximus. Els romans aplegats gràcies a la Guerra Púnica, que construiran els seus monuments de pedra i que acondicionen a la romana este assentament íber de estaques, atobons i materials peridors, fan un homenage a Quintus Maximus, en falcar esta moneda copiada del denari que en el seu dia ell mateixa falcara en Roma.

Segons la versió canònica, la moneda valenciana és de l’any de la fundació de la ciutat pels romans, 138. Yo no ho cree, no hi ha proves, és un dogma de fe.

Un lío ceràmic

Per a terminar en una atra prova, vullc fer una atra referència a la ceràmica. Hi ha una publicació francesa que es diu “Lattara”, en els millors estudis i catalogació de la ceràmica antiga. Quan aplega al capítul de la ceràmica de Byrsa, en els voltants de Cartago, diu que està acceptat en tot lo món la procedència púnica d’eixa ceràmica, menys en Valéncia, Espanya, que l’utilisa com a testimoni de la seua fundació.

Si sostens que Valéncia es funda en el 138 abans de Crist i Byrsa, al costat de Cartago, es destruïx el 146 abans de Crist, huit anys abans, no pot haver producció ceràmica despuix, perque ya no existien forns ni ceramistas. Aixina que en Valéncia se sosté que eixa ceràmica no és de Byrsa sino d’Itàlia, importada pels romans que varen fundar Valentia.

Esta incongruència o desafiu a la ciència va ser la primera pista que em va fer sospitar que alguna cosa no encaixava. Realment, eixa ceràmica procedent de Byrsa apareix en Valentia abans del 138. És dir, Valéncia o com vullga que es cridara existia abans de la seua suposta fundació oficial, a no ser que apaguem el cervell, posem el pilot automàtic i sigam servils a l’a versió oficial. Si t’opons, et pot passar, a nivell científic, com als de Vibo Valentia despuix de perdre la Guerra. En este cas, la ciència-política valenciana, i no Roma, sí paga traïdors.

Algú creurà que tot açò no és més que una anècdota local. Pero ¿qué els van a dir a aquells investigadors d’Europa que han utilisat l’any 138 a.C i les seues ceràmiques relacionades per a datar atres jaciments espanyols i europeus? Ells no van a tirar marcha arrere, de la mateixa manera que el capità del Titánic , que crec que es va afonar en el 138 a.C en chocar contra un iceberg Viriato.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *